Ejecutivo y Congreso incumplen acuerdo con pueblos indígenas y desatan una serie de manifestaciones

Natasha Pitts
Periodista de Adital
Adital
La insistencia del gobierno panameño en no cumplir lo que fue acordado con los indígenas Ngäbe-Buglé, dejó este martes (7) a varias personas heridas y a un joven de 16 años muerto. El conflicto comenzó hace una semana, cuando los indígenas decidieron cerrar la carretera Interoceánica para protestar contra la decisión del Poder Ejecutivo y del Congreso de incumplir el compromiso firmado para proteger los territorios indígenas. Mañana, se realizará una marcha simultáneamente en tres regiones del país.

COMUNICADO AL PAÍS DE LOS PADRES AGUSTINOS DEL CENTRO MISIONAL JESÚS OBRERO DE TOLÉ

“No tengo plata ni oro, pero lo que tengo, te lo doy” (Hch 3,6).

                Atendiendo a los últimos acontecimientos registrados en Tolé, en el oriente chiricano y en el país; la Comunidad  de Padres Agustinos  de Tolé comunica al  país la angustiosa situación que se vive en los distritos de Tolé y Munä, ya conocidos a través de los medios; y aclaramos lo siguiente:

1.       El Centro Misional Jesús Obrero ha sido siempre, por más de cuarenta años de nuestra presencia aquí, un centro de Evangelización y Promoción Humana que ha atendido a todas las personas sin distingos de ninguna condición. Testigo de esto son todos los que pasan por nuestra casa, particularmente los funcionarios del Ministerio de Educación, de Salud, de Desarrollo Social, Tribunal Electoral, ONGs y personas de buena voluntad.

LA SOGRA DE PERE, UNA DONA QUE ES POSA DRETA (Mc 1, 29-31)

-Emma Martínez Ocaña-

Vull  presentar-me, ja que gairebé no em coneixes.

Sóc una altra dona “sense nom” del Nou Testament. Una vegada més els redactors dels evangelis em neguen identitat, i només sóc un deen relació a un baró important: “sogra de Pere”. Potser no et sorprenguis, siguis home o dona, ja que estem tots tan acostumats que així sigui que ens sembla el més natural; filla de, germana de, esposa de, parella de, mare de, viuda de... Oi que avui segueix sent també així? No creus que ja ha arribat l’hora que això deixi de ser com és?

Alguns homes us voldran convèncer que aquesta és una dada que no té importància, encara que això ho diuen ells, que sempre són els anomenats, no sols pel seu nom sinó que el seu sexe identifica el gènere humà. Tots i totes som homes perquè ells han decidit que aquest és un nom genèric... Això sí, ells ens diran com n’és d’important, en la Bíblia, donar nom, cridar pel seu nom, posar nom... Sols és important per als homes  o quan ho fan ells?

Per què tantes dones renuncien al seu cognom quan es casen? Per què hem acceptat passivament durant segles el fet que pels nostres fills el nostre cognom sigui el segon i no el primer? Us invito a rebel·lar-vos contra aquesta forma de negar-nos identitat. Perquè és veritat que anomenar és donar identitat, i que el que no s’anomena es fa invisible i acaba per semblar inexistent, encara que nosaltres existim i construïm la història igual que ells.

Nosaltres, les dones, també construïm l’Església primitiva i això és el que vull explicar en parlar-te de mi.

L’evangelista Marc es refereix a mi en aquests termes: “Jesús sortí de la sinagoga i se n’anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó estava al llit amb febre” (v.29-30).

Estar al llit amb febre expressa bé la meva situació de dona. Estic estirada, separada de la comunitat, sense res a decidir ni fer a casa de Simó i Andreu. La casa, ho saps bé, és símbol de la comunitat on els homes se senten amos. A més tinc febre... És una altra forma d’expressar la meva condició d’exclosa, d’estar impura, dominada per mals esperits. Estic postrada, no dreta, i per tant humiliada, passiva i, a més, sóc impura, estic sotmesa a Satanàs.

Sóc el símbol de les dones d’Israel, en aquest temps, i malauradament de tantes dones encara avui. És expressiva la dita que corre: “Dona de taula i llit” o potser només  per al llit i la taula? : Quins són els “llits” i les “febres” que encara avuiens mantenen a les dones excloses dels llocsde decisió, no reconegudes com a subjectes de dretsen igualtat amb els homes, postrades, dimonitzadesde tantes maneres?

Siguis home o dona el qui m’està llegint, no deixis de respondre a la pregunta anterior. I si no tens forces per més, al menys fes allò que els homes de la narració de Marc feren: “De seguida li’n parlaren”.

Arrisca’t a fer-ho perquè això suposaria que al menys t’has adonat que la situació ha de canviar. Parla’n a Jesús, potser per aquí puguis trobar llum per saber quin és el seu veritable projecte sobre el món en general i les forces per col·laborar amb Ell en aquest somni.

La meva curació s’ha de llegir en la necessitat d’una profunda “metànoia” que ve precedida d’un altre gest simbòlic. Immediatament després de la crida a seguir-lo, Marc diu: “I anaren a Cafarnaüm (1, 21). Era dissabte, Jesús entrà amb ells a la sinagoga i deixà sorpresos els oients perquè “els ensenyava com qui té autoritat, no com els lletrats” (v.22). en aquest moment introdueix l’evangelista el primer signe alliberador de Jesús. “Estava en aquella sinagoga un home posseït per un esperit maligne i immediatament començà a cridar: què tens tu contra nosaltres, Jesús Natzarè? Has vingut a destruir-nos? Jesús li digué: Calla i surt d’ell  (23-25). Jesús diu amb els fets que ha vingut a destruir el domini del mal, a lluitar contra el poder de tots “els esperits malignes”.

No només nosaltres, les dones, estem dominades per dimonis sinó també vosaltres els homes. Tots i totes estem avui contaminats per febres i dimonis excloents i injustos que només quan els puguem anomenar i exposar a la llum, ens permetran deixar-nos ajudar i sortir d’aquesta esclavitud.

Seguir a Jesús requereix una profunda conversió. Necessitem redefinir les nostresidentitats sense falsos estereotips de gènere, que ens divideixen i ens empobreixen. A nosaltres negant-nos  el nostre poder i la nostra força, i encadenant-nos a rols, qualitats i funcions que no fan justícia a la nostra veritat. Als homes postrant-los sota el pes de falses identitats masculines, desposseint-los de la tendresa, sentiments, receptivitat, intuïció, passió i cura per la vida. Empobrits per identificar la masculinitat amb dominar, manar, ser prepotents, pretendre ser superiors...

Vosaltres i nosaltres necessitem mans esteses per sortir d’aquesta situació, necessitem alliberar-nos de dimonis i posar-nos drets com a expressió de la nova identitat que confereix la fe en Jesús.

En aquest context, introdueix Marc l’episodi on narra el que Jesús va fer amb mi, expressant-ho així: “Ell s’acostà, l’agafà de la mà i la llevà” (v. 31).

No t’oblidis d’una dada molt important: és dissabte, per tant Jesús està, de nou, transgredint un precepte sagrat, perquè Ell només considera sagrat allò que agrada al seu Déu: la vida, la qualitat de la vida per a tots i tot.

En la construcció de la seva nova comunitat, en aquesta “casa de Pere i Andreu”, vol posar de relleu, el mateix que el que acabava de fer a la sinagoga, que no és possible una religió que, en nom de Déu, mantingui les persones sotmeses, ajagudes, com sers de segona categoria, sense sentir-se membres actius de la comunitat, amb capacitat per decidir, en igualtat de drets i deures. S’ACOSTÀ A MI. No saps com vaig agrair aquest gest de proximitat; era la seva manera de dir-me: “estic amb tu”, al teu costat, conec el teu sofriment i no m’és aliè. Encara que no sempre aconsegueixis reconèixer la meva presència joestic amb tu en la teva lluita per posar-te dreta.

No creguis els qui se n’escandalitzen, els qui em critiquin o et critiquin per fer una cosa prohibida en nom de Déu. Aquest Déu no és en el que jo crec, no és el que m’envià a revelar-vos el seu somni: un món de fills i filles i de germans i germanes. M’AGAFÀ DE LA MÀ. em tocà i de nou transgredí la llei tocant una dona malalta.

Aquest contacte sanador era el que em possibilitaria la curació. Agafar de la mà és un gest ple de tendresa, és un gest senzill i quotidià amb què Jesús no sols em sanaria de la febre sinó que m’estava mostrant una manera nova de fer comunitat, d’anar per la vida estenent la mà per ajudar a aixecar a qualsevol persona estirada en el camí de la vida esperant que algú li doni una mà i pugui també posar-se dempeus. T’animes a fer teu aquest gest?

M’AIXECO. El verb té una enorme carga simbòlica. “Aixecar-se” és el símbol de la dignitat.  L’home i la dona vius es posen drets, experimenten la plenitud (Sal 20,9) i des d’aquesta posició poden actuar, parlar,cantar. Passar de la postració a aixecar-se és l’experiència del Èxode; fou Yahvé qui els salvà, qui els posà dempeus i per la qual cosa pogueren passar de la esclavitud a la llibertat. Passarde la postració a estar dret resumeix bé l’experiència de salvació que Jesúsproclama.

Quan Jesús em donà la seva mà per aixecar-me vaig sentir que era una dona nova.

Vaig comprendre molt bé que estava passant quelcom molt revolucionari, encara que Marc ho sintetitzi en una breu frase: “La febre la deixà i ella es posà a servir-los” (v.31).

LA FEBRE EM DEIXÀ.Fou la força de Jesús la que féu possible que la febre em deixés. Fou necessari un gest actiu, una acció directa contra “la febre” perquè no n’hi ha prou de lamentar-se per les situacions sense fer res; no era suficient resar per mi (Lc 4, 38).

Els deixebles eren testimonis que Jesús lluitava activament contra el mal, desemmascarant així tots els mecanismes encobridors i justificadors d’actituds acrítiques i passives davant les circumstàncies que ens demanaven estar dempeus, en situació d’igualtat. Una comunitat que no lluiti en contra no pot sentir-se fidel a Jesús.

EM VAIG POSARASERVIR. Clar, això és el que ens toca a les dones: posar-nos el davantal i servir la taula als homes, sobreposar-nos a les nostres malalties per servir... I si el text no digués això “tan obvi”? Et recordo alguns detalls significatius. En el text grec del Nou Testament “servir” (diakonein) és un verb tècnic que descriu l’actitud característica del seguidor o seguidora de Jesús i que significa ajudar, col·laborar, adhesió personal. En definitiva, fer veritat el seguiment.

Jesús va fer d’aquest terme un lloc d’identificació de la seva vida i missió: “Jo estic en mig de vosaltres com el que serveix”, “no he vingut a ser servit sinó a servir” (Mc 10, 45).

Expressions que tenen la seva última interpretació en el gest insòlit de Jesús rentant els peus als seus deixebles i retraient amb una enorme duresa a Pere dient-li que si no entén així la seva vida, no podrà ser deixeble seu, no tindrà res a veure amb Ell.

Què va ser el que realment va passar en la meva vida en aquest moment? Que Jesús m’integrà en el seugrup de seguidors i vaig poder “servir”construint la comunitat d’iguals que     

Jesús volia, trencant amb la tradició jueva i la mentalitat patriarcal, realitzant en mi un altre gest encara més transgressor que l’anterior, que fou pòrtic per a una ruptura molt més revolucionaria, tant que després de vint-i-un segles seguim sense assumir-lo en tota la seva novetat.

Gràcies a moltes persones que es deixaren “agafar de la mà” per Jesús, “aixecar-se” i “servir”, el cristianisme primitiu es fou vivint en petites comunitats domèstiques, reunides a casa nostra, on moltes dones assumim funcions eclesials com a missioneres itinerants o com a matrones de les esglésies domèstiques on presidíem l’oració i la fracció del pa.

Potser això et resulti estrany, fins i tot increïble. Però hi ha moltes investigacions, realitzades sobretot per dones biblistes, que des de fa anys han posat de relleu aquesta realitat ignorada i silenciada encara per molts teòlegs.

Però la veritat s’anirà imposant cada vegada més i potser algun dia puguem celebrar que hem abandonat els nostres “llits” i “febres” per asseure’ns junts a la taula de la fraternitat en igualtat de condicions. Llavors estarem fent veritat la comunitat de Jesús. Entre tant jo us convido a fer el que va fer Jesús amb mi: acostar-se als llocs on estan les persones postrades, agafar-les de la mà iajudar que s’aixequin. Llavors tots ens posarem a servir, teixirem el mantell de la solidaritat social i eclesial des de la quotidianitat i serem testimonis creïbles en una societat cansada de paraules i necessitada d’experiències que es facin veritat històrica.

Amb el meu afecte, jo, una dona posada dempeus. Que vaig passar de la postració a la construcció de la comunitat, com desitjo que et passi a tu.

NUESTROS ÍDOLOS...



Al leer el Antiguo Testamento nos damos cuenta cómo el Pueblo de Dios caía con frecuencia en la idolatría. Sería un error leer estos textos como algo que ocurrió en el pasado y creer que no nos atañen a nosotros. La realidad es que seguimos teniendo ídolos: el dinero, el poder, el placer, la patria (cuando se la considera sagrada)...Pero hay ídolos más sutiles, que pueden pasarnos inadvertidos: los intereses familiares, cuando nos llevan a despreciar y oprimir al otro. La técnica, cuando la despojamos de toda ética y nos lleva a la destrucción del medio ambiente...
En realidad, cualquier valor, por grande que sea, podemos desvirtuarlo y convertirlo en un ídolo. Incluso la misma Iglesia, en vez de ser el Pueblo de Dios, la Comunidad que nos une a Dios, podemos convertirla en un ídolo que nos separe de Él.
Este texto de alguien tan poco sospechoso de heterodoxia como Romano Guardini, es ilustrativo:
"Tomado en sí mismo, todo valor es sólo beneficioso, positivo. Pero, ¿dónde hay un valor respecto del cual no surja también, en la vida concreta, la amenaza de un peligro, y de forma tanto más fuerte y sutil cuanto más elevado sea el valor? La "verdad" es en sí misma unívocamente positiva- Pero "decir la verdad" ¿no está siempre al borde de significar sencillamente "ser duro"?¿Cuándo no se convierte la "bondad" también en debilidad?¿Durante cuánto tiempo pueden la "entrega", la "abnegación" y el "abandono" preservar la dignidad? (...)¡Qué cosas tan terribles ha traído ya sobre los hombres la voluntad de mantener pura la fe! ¡Cuánta inhumanidad ha producido el celo por la causa de Dios!"
(Romano Guardini)
Una Iglesia que no ayuda a encontrar a Dios, únicamente preocupada por salvaguardar la ortodoxia, sencillamente no es la Iglesia. Como sigue diciendo Romano Guardini, de todo valor cuelga un infinito sufrimiento...El sufrimiento causado por convertir el valor en un ídolo, de manera que lo que debería hacernos crecer, se transforma simplemente en una cárcel, en una trampa para el hombre...